Una vetllada literària amb flors, Rodoreda, Mansfield i Dickinson

És ben conegut el lligam de Mercè Rodoreda (1908-1983) amb les flors, en la seva obra queda pal·lesa aquesta relació en innombrables ocasions. Els lilàs i les glicines a "Mirall trencat", els rosers o les cineràries a "Jardí vora el mar" o les camèlies i les carolines a "El carrer de les Camèlies". Un univers ple de simbologia, ja que les flors són bellesa però també poden representar altres moments o sentiments com tristesa, decadència, el pas del temps, la puresa, la joventut, la vellesa o la mort.

 

Però divendres, a la llibreria L'Espolsada de les Franqueses del Vallès, les flors i Rodoreda van ser bellesa. Una vetllada bonica i entranyable en què Marina Porras, autora de “Al mig de la vida, jo” va apropar a tots els assistents la figura de l’escriptora catalana des d’un punt de vista poc academicista. “Quan em van demanar fer un retrat literari de Rodoreda vaig pensar que havia de ser diferent del que s’havia fet fins ara. La vida d’aquesta senyora sempre s’ha explicat a través dels mateixos tòpics. Per tant, vaig decidir cedir-li la veu, tant com pogués, a ella”, va explicar Marina Porras, que també ha escrit sobre l’escriptora neozelandesa Katherine Mansfielf. Que, per cert, deixeu-me que us faci dos apunts: Mansfield és una de les autores que llegia Rodoreda _”aquestes senyores s’haurien caigut bé”_ va dir la llibretera Fe Fernàndez. I l’editorial Trotalibros posa a la venda d’aquí deu dies “Los Burnell”, una edició que reuneix tres dels relats més importants i autobiogràfics de Katherine Mansfield.

 

La vetllada va començar amb la lectura per part de la llibretera de la darrera entrada al seu blog en què parla de la seva devoció cap a Rodoreda: “No m'és fàcil parlar de la Rodoreda. Ni en soc una experta, ni soc capaç de copsar totes les capes dels seus llibres ni del seu univers. En soc una admiradora. Poques autores aconsegueixen una veu tan pròpia, només començar els seus llibres saps que és ella qui et parla (…)”.  Podeu llegir aquí l'article complert, us el recomano moltíssim; jo m'hi he sentit molt identificada perquè també em vaig enamorar de Mercè Rodoreda d'adolescent i he continuat llegint-la i rellegint-la al llarg dels anys. A continuació, Marina Porras va anar desgranant la vida de Rodoreda. Va parlar del seu exili, de la seva relació amb l’editor Armand Obiols, del seu “individualisme atroç”, de com va assolir la fama ja de gran, de com va enganyar als periodistes construint-se un personatge públic d’ella mateixa, de la seva comunió amb la natura, de la seva solitud els darrers anys a Romanyà de la Selva, i un llarg etcétera.

 

L'Espolsada va reunir desenes de lectores i lectors de Rodoreda àvids de conèixer més d’aquesta mestra, coneguda per la seva narrativa, però que també va escriure poesia, teatre i cròniques periodístiques. Una dona autodidacta, que només va anar escola tres anys de la seva vida, que llegia cada dia quatre hores (Fitzerald, Hemingway, Joyce, Woolf i Mansfield era els seus autors de capçalera) i que va ser capaç de crear un univers amb veu pròpia, ple de simbologia, amb personatges femenins protagonistes, fràgils, però al mateix moment amb una gran força interior. L’acte de divendres formava part del cicle Flors Rodoreda, un homenatge a l’escriptora Mercè Rodoreda amb tot un programa d’activitats enfocades específicament a la relació de la seva obra amb les flors i els diversos elements vegetals. Així, tots els assistents ens vam emportar una bosseta amb llavors de clavellina de poeta, cultivades pel Col·lectiu Eixarcolant de forma totalment sostenible i respectuosa, i unes instruccions del cronograma del seu cultiu.

 

Abans de marxar, la llibretera ens va informar que el proper 10 de novembre l’Espolsada organitzarà una vetllada dedicada a la poetessa nordamericana Emiliy Dickinson (1830-1886), una altra dona culta i rebel. Gran part de la poesia de Dickinson estava dedicada a la natura, a la seva bellesa i a la seva força. Aquí us deixo un dels 27 poemes recollits en “El viento comenzó a mecer la hierba”, una bonica edició bilingüe de Nordica, amb il·lustracions de Kike de la Rubia.

35

Nadie conoce esta pequeña rosa.

Podría haber sido una peregrina

si no la hubiera cogido yo de los caminos

y te la hubiera ofrecido a ti.

Solo una abeja la echará de menos,

solo una mariposa,

apresurándose tras un largo viaje

para descansar en su regazo.

Solo un pájaro se preguntará dónde está.

Solo una brisa suspirará.

¡Ah, pequeña rosa, qué fácil,

para alguien como tú, morir!