La llibreria, una excel·lent versió cinematogràfica de la novel·la de Penelope Fitzgerald

 Així com hi ha persones que no tenen cap interès en veure pel·lícules basades en novel·les, a mi m’agrada moltíssim. I és més, moltes vegades després d’haver vist un film amb el que he gaudit he decidit llegir seguidament la novel·la. És una manera de traslladar les emocions que he viscut amb la pel·lícula al paper i m’encanta. Ho vaig fer, per exemple, ja fa anys amb Memòries de una Geizha (pel·lícula produïda per Steven Spielberg el 2005 basada en la novel·la del mateix nom escrita per l’escriptor nord-americà Arthur Golden el 1997), amb Una habitació amb vistes (film britànic de 1985 dirigit per James Ivory i amb un repertori  excepcional, basat en la novel·la homònima de E.M. Forster) o amb Memòries d’Àfrica (pel·lícula dirigida per Sydney Pollack i protagonitzada per Meryl Streep i Robert Redford basat en el llibre de l’escriptora Isak Dinesen). En els tres casos vaig gaudir tant de les pel·lícules com dels llibres. I ho he fet en moltes altres ocasions.

Aquesta setmana i de forma inesperada he tornat a repetir l’experiència. Vaig veure que hi havia disponible a Netflix l’adaptació cinematogràfica que Isabel Coixet va fer de La llibreria, guanyadora de tres premis Goya el 2018, d’entre els quals, el de millor guió adaptat. I no m’ho vaig pensar dues vegades, ja que semblava tenir tots els ingredients perquè m’agradés. I feia temps que tenia aquest títol apuntat a la meva llista de Goodreads com a llibre que voldria llegir. Una novel·la escrita per l’autora britànica Penelope Fitzgerald, per a mi desconeguda, i que fa pocs anys ha publicat l’editorial Impedimenta en català de la que havia llegit bones opinions per les xarxes. Així que vaig veure la pel·lícula i seguidament vaig prestar el llibre al servei de Biblio virtual i literalment me’l vaig empassar. Ha estat molt enriquidor.

Per a mi és com un joc semblant al de trobar les 7 diferències. Hi ha qui pensa que no té cap mena de gràcia perquè havent vist la pel·lícula ja saps com acabarà la història. Evidentment, respecto totes les opinions. Però a mi, personalment, m’interessa anar una mica més enllà i intentar veure si els personatges són iguals a la pantalla que al paper, l’ambientació, els diàlegs, el llenguatge…I després en trec les meves pròpies conclusions.

La llibreria ens situa en un petit poble coster d’Anglaterra, Hardborough, l’any 1959. I és la història d’una vídua, Florence Green, que decideix tirar endavant tota sola el somni de la seva vida i del seu marit, obrir una llibreria. I ho fa en una casa antiga, plena d’humitats i bastant abandonada, enmig del poble. Tant el llibre com la pel·lícula es basen en les dificultats que tindrà la senyoreta Green per mantenir l’OLD HOUSE BOOKSHOP. El principal problema que se li presenta és l’oposició d’una de les persones més influents i riques del poble, la senyora Gamart, que farà mans i mànigues perquè Florence Green fracassi. Però no tothom estarà en contra d’aquesta iniciativa, ja que la nostra heroïna comptarà amb la complicitat d’un solitari home, el senyor Edmund Brundish, que viu retirat en la última casa del poble. I amb l’ajuda d’una nena d’11 anys, la Christine Gipping, que per un mòdic preu serà cada tarda a la botiga, ordenant les estanteries i atenent els clients. Tot i la fredor amb la qual acullen els veïns la iniciativa, Florence Green no només aconseguirà despertar l’interès, sinó que serà capaç de portar al seu establiment una de les novel·les més polèmiques de tots els temps, “Lolita”, de Nabokov.

I fins aquí el resum de la història, ja que no vull desvetllar-ne el desenllaç. Però sí que abans d’acabar us voldria fer esment d’alguna de les diferències que he trobat entre els dos formats. Haig de dir que el film tot i ser bastant fidel al llibre passa per alt alguns detalls de la novel·la, però en canvi, introdueix certs aspectes que fan que sigui una història molt més rodona que la del llibre. De la pel·lícula destaco la relació que tenen la senyoreta Green i el senyor Brundish. Per mi està magníficament aconseguida ja que la llibretera es convertirà en l’assessora literària d’aquest home solitari, fins al punt de fer-li descobrir autors com Ray Bradbury. Els consells literaris i el coratge de Florence Green de dur a terme la seva emprenedoria faran que el senyor Brundish admiri sobre manera la llibretera. Els dos personatges, interpretats per Emily Mortimer i Bill Nighy, desprendran una màgia i una tendresa difícils d’explicar.

Per acabar, rescato un dels fragments que he marcat del llibre: “Un bon llibre és la preciosa saba de l’ànima d’un mestre, embalsamada i conservada com un tresor amb la intenció d’oferir vida més enllà de la vida, i per això sens dubte es tracta d’un article de primera necessitat”.

Què ens penseu? Creieu que un llibre és un article de primera necessitat? Us agrada llegir libres dels que n’hagueu vist l’adaptació cinematogràfica? O ho heu fet al revés? Primer el llibre i després, la pel·lícula…Si canviem l’ordre, podríem tenir tema per un altre article, no creieu?

By Marta Queralt